Carme Portaceli ha agafat tirada a adaptar novel·les: Jane Eyre, Frankenstein, Mrs. Dalloway, La casa de los espíritus, Madame Bovary, La madre de Frankenstein… Ella mateixa ho defensa sempre que en té oportunitat: “És el que fan a Europa!”. Ara dirigeix al TNC l’adaptació (firmada per Anna Maria Ricart a partir de la traducció d’Andreu Nin) d’Anna Karènina, la gran novel·la de Lev Tolstoi. Un muntatge de més de tres hores protagonitzat per Ariadna Gil. La mirada somrient de l’actriu oneja en les banderoles de Barcelona.
A vegades, les adaptacions funcionen i d’altres, ai, naufraguen en l’intent. Portar una novel·la de mil pàgines a l’escenari obliga, inevitablement, a sintetitzar trames i personatges, i deixa fora molt de material. Aquest muntatge és com assistir a una conferència en què ens expliquen el llibre, una mena de teatralització en què els esforçats intèrprets fan el que poden amb aquesta titànica missió. Una de les particularitats de la proposta ve d’un intercanvi amb el KVS de Brussel·les (coproductor de l’espectacle): Andie Dushime interpreta la narradora o veu de la consciència, una espècie de Jepet Grill que comenta el que passa dins del cap dels personatges. Ella parla en anglès (el muntatge és en català) i ens proporciona la informació on la direcció o la dramatúrgia no han arribat. “Love is light, love is warm” (l’amor és lleuger, l’amor és càlid), afirma. I això ho diu, paradoxalment, en un muntatge tan fred i impersonal com l’arquitectura postmoderna del TNC. Molt d’espai, vidre i marbre, però molt poca ànima.
Entre el repartiment, destaca la jove Miriam Moukhles: definitivament, aquest ha estat el seu any. Després de Nodi: de gossos i malditos i Tots ocells, aquí es confirma com una actriu de molt de talent, gràcia i intel·ligència. A més, canta com els àngels i té un encant impossible de fingir. Durant la primera part, la seva Kitty és la mestressa absoluta de la funció, molt ben secundada per Bernat Quintana fent de Levin: un actor que volem veure més sovint als nostres escenaris. Ariadna Gil construeix una Karènina forta i resolutiva, una dona que s’avança a la seva època en un món que encara no està preparat per a ella. És una llàstima que el Vronski de Borja Espinosa no estigui al mateix nivell, i Jordi Collet com l’apocat marit sembla que toqui amb sordina. En papers més secundaris, Eduard Farelo i Bea Segura compleixen, tot i que a estones sembla que es trobin en un altre espectacle. Els desajustos de tons sempre són cosa de la direcció.
L’espai escènic d’Alessandro Arcangeli i Paco Azorín basa tota la proposta en un raïl circular que no s’acaba d’explotar, i que obliga els intèrprets a vigilar els seus passos. El trenet que fa voltes és una imatge bonica i que funciona, però fa la sensació que és un simple element decoratiu. Totes les famílies felices s’assemblen… però cada adaptació fallida ho és a la seva manera.
Anna Karènina. Text: Lev Tolstoi. Direcció: Carme Portaceli. TNC, Barcelona. Fins al 29 de desembre.
