La remor dels confins ens du a la memòria un llibre de naturalesa autobiogràfica d’Octavio Paz, Itinerario, on localitzem una frase que hauria pogut servir de faixa promocional: “Lo que he pensado de mi tiempo es inseparable de lo que he sentido y siento”. En una de les respostes a les quatre preguntes formulades per Manuel Baixauli i que serveixen de pròleg, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) diu que la seva manera d’estar en el món i de contemplar-lo no ha sofert canvis rellevants al llarg dels prolífics i creatius anys en què ha estat embarcat titànicament en l’elaboració d’una d’aquelles obres literàries que haurien d’enorgullir els lectors afortunats de ser coetanis seus: “el pessimisme sobre la condició humana, la necessitat de fer-se una posició moral enfront del món, el paper de la col·lectivitat com a motor de la història, les lliçons de la història com a eina de coneixement”.
Són els quatre punts cardinals, al cap i a la fi, sobre els quals s’articulen L’atzar i les ombres o La casa tapiada, per exemple, i sobre els quals pivota també La remor dels confins, una coherent i fecunda miscel·lània de vint-i-un textos de procedència diversa —pròlegs de llibres, lúdics exercicis d’estil, articles periodístics de volada tan alta que no ho semblen, alguna ponència en algun congrés d’escriptors, una sintètica i zelosa autobiografia moral—, impregnats tots de sentit comú i passió crítica, del pensament original i sòlid que irradien els enciclopèdics coneixements literaris, filosòfics i històrics de l’autor —a l’altra banda sempre de la boutade efectista—, de la bellesa que concedeix el rigor del discurs i una prosa precisa i alhora subjugant, ben lluny tot plegat de l’alegre irracionalisme de tants partidaris, a pesar seu, de la superficialitat. Sí, Julià de Jòdar té raó quan a propòsit de la primera novel·la de Julien Gracq, Al castell d’Argol, escriu: “Si l’acte estètic és l’acte suprem de la raó, perquè abasta totes les idees, Veritat i Bondat només s’agermanen en la Bellesa”.
Un dels aspectes que criden més poderosament l’atenció dels textos de La remor dels confins és la felicitat de la seva forma, capaç d’atrapar l’atenció del lector des de la primera frase perquè en cap moment s’hi desdenya l’estratègia narrativa —i ja pot versar sobre la veritat i la memòria de ficció, sobre les veritats novel·lesques o sobre la memòria col·lectiva i la ficció, sobre la política com a acció i com a participació civil—, com si fossin uns contes escrits a la manera misteriosa de l’anteriorment esmentat Julien Gracq i enlloc hi trobéssim, durant la lectura, ni un sol indici de cap a on se’ns condueix, tot i que quan hi arribem no tenim cap dubte que aquella era l’única destinació possible; és el que passa fins i tot a ‘Faulkner: No Man is an Iland’, un dels més opacs del recull, com si no s’aspirés a revelar-ho tot, una mena de collage muntat al voltant de la vida, la mort i el pensament de William Faulkner —en unes poques pàgines, se’ns alça al davant per desaparèixer de seguida—, un text tan fascinant i hipnòtic com l’homenatge retut a W. G. Sebald, una de les joies de llibre i on Julià de Jòdar es transforma en un eficient ventríloc: comencem ‘Sebald, o el paroxisme de l’autodestrucció’ i de sobte estem ja enmig dels tons i els recursos tècnics de l’autor d’Els emigrats, amb temes i subtemes que s’encavalquen com si fossin reus de l’atzar per desembocar en una ficció que ens du al centre de l’arquitectura moral de l’autor alemany —i de l’autor català—, insinuant que el passat i el futur només existeixen en el present. De Julià de Jòdar podem dir el que diu ell mateix de Baltasar Porcel: és “una d’aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant (…) Una bèstia literària és cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi —i de la literatura, naturalment”.
La remor dels confins
Julià de Jodar
Ensiola
228 pàgines. 20 euros