El teatre sobreviu gràcies a les dones de mitjana edat. Elles són les espectadores majoritàries a les nostres platees, les que organitzen grups d’amigues i les que arrosseguen el marit a veure l’espectacle del qual tothom parla. És un plaer veure tres actrius esplèndides com Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte dalt de l’escenari, passant-s’ho teta amb un text que parla de l’amistat entre dones. Per una d’aquestes caramboles lligades a la imprevisibilitat de la cartellera, s’acaba d’estrenar Les bàrbares de Lucía Carballal al Borràs, una coproducció bilingüe de La Brutal i Bitò. L’autora és poc o gens coneguda a Barcelona, ciutat on va debutar professionalment, i el muntatge no té res a veure amb el que es va estrenar al Teatro Valle-Inclán el 2019.
Tres amigues es reuneixen a l’hotel La Joventut per recordar i celebrar la Bàrbara, la quarta (i més jove) del grup, morta recentment. Tot passa en un vestíbul entapissat de color vermell: llums d’aranya, còctels elegants i mobles de disseny (una bonica escenografia de Marc Salicrú i Josep Iglesias). També hi ha una pianista de bar, molt important. Carballal ens parla de tres models de dones que han triomfat i fracassat a parts iguals, perquè totes han arribat on són a còpia de fer renúncies i sacrificis. La Susi és, aparentment, una dona rica i feliç, i María Pujalte la retrata amb la frescor i les bombolles d’una copa de xampany. L’Encarna és la mare i àvia, funcionària de professió, la que podria semblar el perfil més gris: Francesca Piñón (meravellós vestuari de Maria Armengol i caracterització de Núria Llunell) és una reina de la comèdia, i els seus moments hilarants són incomptables. Ella és, en realitat, l’única mare treballadora de les tres, cosa que reivindica amb justícia. Cristina Plazas (fa poc la vam veure en un espectacle als antípodes d’aquest com és Pura passió) interpreta la Carmen, una arquitecta d’èxit i antiga portada d’El País Semanal, que es troba en una profunda crisi laboral i vital. El seu dilema és el més inversemblant de l’obra, al qual se suma una bossa de diners deixada per la difunta, un ganxo molt de pel·lícula que Carballal deixa anar per després abandonar-lo al cap de poc.
La pianista del bar és Berta Gratacós, amb una espectral retirada a la Bárbara, que entona cançons dels anys setanta i vuitanta com a comentari a l’acció: ‘Porque te vas’ de Jeanette, ‘Me olvidé de vivir’ de Julio Iglesias i ‘Yo no soy esa’ de Mari Trini afegeixen capes de nostàlgia i malenconia a una comèdia aparentment lleugera i frívola. Lucía Carballal apunta molts temes que no acaba de desenvolupar, sense aprofundir gaire en el feminisme, l’èxit professional o la maternitat. Recordarem especialment Les bàrbares per les seves tres protagonistes: aquelles Chicas de hoy en día (mítica sèrie dels noranta) s’han convertit en dones adultes i lliures. I amb dret a tenir totes les contradiccions que els doni la gana.
Les bàrbares
Text: Lucía Carballal. Direcció: David Selvas. Intèrprets: Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. Barcelona. Teatre Borràs. Fins al 13 d’abril.
